Perquè votar.

És evident que aquestes properes eleccions del 7 de Juny per al parlament europeu susciten poques ganes d'anar a votar. De fet, si ja n'hi ha poques quan la cosa ens implica en territoris més propers, no ens hauria d'estranyar que no hi hagi ningú que sacrifiqui el seu cap de setmana per un diumenge electoral.

Jo aniré a votar i tinc diferents raons per fer-ho. La principal, però, és que encara no he conegut cap "no votant" que m'hagi donat una sola raó de pes, justificada, argumentada i demostrada per no fer-ho. De fet, no he conegut encara cap "no votant" que tingui una mica de consciència política, o sia, que tant se li'n fot si el governen uns o els altres doncs parteix de la premissa que tant uns com els altres li robaràn. No he conegut cap "no votant" que estigui implicat, ni que sigui de pensament (com hem de baixar el llistó!) en cap iniciativa que pretengui canviar alguna cosa. No he conegut cap "no votat" amb el que es pugui discutir amb calma sobre un tema sense haver de fer-ne pedagogia abans.

No votar és acceptar el que els altres decidiran per tu.

A la nostra societat, després de segles d'història, de buscar sistemes adequats per prendre decisions (la guerra, el feudalisme, la dictadura, l'esclavitud...) hem acabat creant i desenvolupant la democràcia, un sistema que no és perfecte, però que permet la participació de tots. Aquesta és la teva manera de participar i ets totalment lliure de fer-ho així que si el sistema no et va, si no vols participar, si no vols organitzar la festa i després de la festa no et quedes a recollir, no vinguis a la festa, no esperis que t'hi convidin, no ens donis el teu telèfon, no t'hi volem, no et trucarem, queda't a casa el diumenge i practica la sodomia i lleva't el dilluns per anar a treballar i pagar els teus impostos, sua, rebenta't i dóna fruits per repartir amb els altres, queda't amb les sobres. Si ets un resignat, resigna't a la vida.

Si no vols resignar-te, marxa. Hi ha llocs per a tu. Busca qualsevol país on hi hagi una dictadura o una democràcia tan forta que el teu no-vot no sigui vinculant. O qualsevol racó del desert o els oceans de gel. Si no vols votar, ni resignar-te, ni marxar, t'hauràs d'implicar d'alguna manera.

Si no vols implicar-te en el joc de la democràcia fes almenys el favor d'entendre quines són les conseqüències del teu acte. Raona i entén que has d'acatar la decisió dels que votem. I si no la vols acatar, fes la revolució. Aixeca't i lluita als carrers per imposar un nou ordre, doncs és així com vem abolir el feudalisme, l'esclavitud i les dictadures que no funcionàven per dirigir-nos.

Només hi ha quatre camins: Vota, resigna't, marxa o lluita.

Si ets dels que marxen: Bona sort.

Si ets dels que lluiten, explica'm la teva lluita, tinc ganes d'escoltar-la.

Si ets dels covards que opten per resignar-se hauràs d'acceptar que se't consideri un objecte, que se't insulti, que se't robi i se't maltracti, que no se't tingui en compte alhora de prendre decisions i que se't deixi de convidar a les festes.

I si ets dels que voten no tinguis cap mirament vers als ignorants. Menystén-los, aparta'ls de la teva vida, no els convidis a la festa i fes-los saber que no poden pretendre influir sobre les teves decisions i que ni tan sols tenen dret a mirar-te als ulls.

Un resignat hauria de viure com a tal.

I vosaltres, què en penseu?

Imaginem que la nostra infantesa ha estat saludable, salvant els bullings, els piercings, els mailings i els porros.
Imaginem també que hem tingut uns pares raonables, salvant separacions i alguna bona plantufada (que durant la infantesa del qui escriu encara se'n donaven).
Imaginem, posats a imaginar, que hem gaudit d'una situació social acceptable, fills d'una nova democràcia, salvant les polítiques de duro i pandereta del moment; que hem tingut alguns professors que eren mestres(encara que d'altres no arribessin ni a la sol·licitud d'espècie dotada d'intel·ligència); que econòmicament no hem notat estires i arronses massa sonats al nostre voltant, vaja, que no ens hem privat de vestir, de menjar ni d'estudiar i encara ens hem permès enamorar-nos alguna vegada.
Posem per cas que ens reunim assíduament amb els nostres amics i amigues i les seves parelles respectives des de fa uns deu o dotze anys.

Podríem dir, doncs, que no només som persones sanes psicològica i físicament sinó que a més gaudim del do de l'amistat.

Molts ho titllaran de sort, altres de mentalitat tancada, ens diran sectaris però tard o d'hora no podran deixar de banda aquest fet: formem una petita família.

Personalment em sento satisfet de tots vosaltres. M'agrada que el grup tingui tants colors i em faci sentir acollit. M'agrada trobar opinions tant distants de les meves darrera d'un somriure i davant d'una abraçada i un arreveure.
M'agrada saber que us preocupeu tant de mi que sovint malparleu del que faig, penso o dic i, malgrat no me'n digueu res per no ofendre'm (pobres de vosaltres que ho féssiu), us sentiu lliures per seguir estimant-me amb tots els meus defectes.

Jo també ho faig, sóc crític amb vosaltres més que amb cap altre i no us ho acabo de dir mai i em sento tan lliure d'estimar-vos perquè em sou tan necessaris.

El que més impressiona del grup és que en tot som diferents excepte en dues coses: la nostra paraula i la nostra implicació amb la vida.

"Viure de l'única forma possible de viure: amb compromís amb el batec. Si no hi ha donació del cor, no hi ha batec"

El cap de setmana passat vem fer un dinar plegats i tots teníem al cap la feina que hi havia per fer a casa. Almenys això em va semblar o jo no tenia el dia.

No em cansaré de donar-vos les gràcies però no em cansaré de ser crític amb vosaltres i dir-vos que això dels compromisos no hauria d'estar fet per a nosaltres.

I que no m'ho torneu a fer, això. Que no torni a veure jo una guitarra que marxa sense haver sortit de la funda.

Espero que tots arribéssiu a temps d'acabar les respectives feines...

Us estimo.